RESCATANT LA MEMÒRIA ORAL

            La romanització arribà a la península i amb ella el cristianisme. Als punts estratègics com les ciutats ho aconseguí amb més o menys facilitat però, a les zones rurals que, eren la gran majoria de la península, tardà inclús segles en prosperar i, per tant, aquestes zones mantingueren les arrels dels pobles indígenes, íbers i celtes i les creences paganes durant més temps.

Aquestes creences fòren perseguides pel poder en una societat analfabeta, i s’anaren desdibuixant. D’elles esdevingueren supersticions o rondalles que perduraren en la memòria oral tergiversades pel discurs de la nova jerarquia religiosa i contaminades de falses acusacions.

Perquè una tàctica poderosa del cristianisme fou apoderar-se dels símbols d’altra religió, com ídols, temples o tradicions. De manera que, poques generacions després estos pobles havíen oblidat l’ origen auténtic d’ estes tradicions i déus.

Un exemple clar de manipulació a les creences per part del cristianisme el tenim al culte a Isis, una deessa primigènia.

                                                            Isis d'Egipte

                Llegenda d'Isis i Osiris

              Conta la llegenda que, el rei Osiris governava l’Antic Egipte amb pau i saviesa fins que emprengué un viatge, deixant el poder a mans de la seva esposa i germana, Isis. Set, un altre germà, enutjat perquè considerava que mentrestant era ell qui havia de governar, conspirà contra Osiris i a la tornada l’assassinà, llençant el seu cos al Nil dins d’un cofre tancat. Isis no defallí fins a recuperar el cos de l’espòs, però Set robà el cadàver i el trossejà en catorze bocins que escampà per tot Egipte. De nou, Isis recorregué tot l’imperi fins a reunir els bocins i recompondre el cos del seu estimat.

            Isis és considerada una dona de gran bondat i saviesa, esposa fidel i mare protectora. El culte a Isis s’estengué per tots els pobles mediterranis, que la consideraren amb poder sobre la terra i els seus cicles, sobre el mar i l’infern, definint-la com a “Reina del Cel” o “Mare de Déu”. En terres dels ibers, se sap que tingué devots a Tarraco, Saguntum i Valentia, i que s’hi mantingué la devoció, pel cap baix, fins al segle III.

 Nammu (ca.3000 a.n.e.) / Isis (entre 664-332 a.n.e.) / Mare de Déu de la Llet (Bartolomé Bermejo, 1440–1498)

La seva influència fou tan forta a tot l’Imperi romà, que quan s’imposà el cristianisme, inicialment amb un únic déu masculí, l'Església hagué de posar remei a la necessitat popular d’una divinitat femenina enaltint a Maria, mare de Jesús, a partir del concili d'Efes, celebrat l'any 431. De fet, la iconografia més universal de Maria amb Jesús és una continuació de les representacions  d’Isis amb el seu fill Horus.

          I és que, en les antigues civilitzacions, hi trobem amb freqüència una primera divinitat femenina, anomenada deessa primigènia que, és l’origen de totes les altres. 

         En la sumèria, Nammu fou el mar primitiu de qui va néixer An (el Cel) i Enki (la Terra). Tot i la cabdal importància d’aquesta deessa en la genealogia dels déus sumeris, se’n troben poques referències escrites, Enki pren bona part de les seves atribucions i Nammu resta com un difús record d’èpoques anteriors.

            Per als celtes fou Danu o Dana. Algun autor cita que el seu nom significara “Aigua del cel”, i que el gran riu Danubi prendria el seu nom d' ella. La qual cosa resulta curiosa doncs,  des del seu naixement és on es suposa començà la gran expansió céltica. 

          En la mitologia grega, Gaia és la primera deessa, sorgida del Caos, personificació de la fertilitat i de la qual descendeixen la resta de déus, una nombrosa fillada. Totes elles les podem considerar com el record de la més antiga Deessa Mare que, per tant, és la seva antecessora.

                                     

                                              Demèter i Persèfone a Grècia
            
              Mite de Demèter i Persèfone

            Alguns escriptors de l’antiguitat clàssica veien molt semblants la Isis egípcia i la Demèter grega. Deessa de la fertilitat, del seu aparellament amb Zeus nasqué la filla Coré, que més gran fou raptada per Hades, germà de Zeus i déu del món subterrani, de l’infern i dels morts. Demèter cercà desesperadament la seva filla durant nou dies, fins que Helios —el déu Sol—, que ho veu tot, li explicà el rapte i que Coré ja no era donzella sinó l’esposa d’Hades, amb el nou nom de Persèfone.

Retorn de Persèfone (1891) Frederic Leighton

Entristida, Demèter va aturar el creixement de les plantes i aviat el món va esdevenir un desert. Això preocupà Zeus, que exigí a Hades l’alliberament de la filla, però ja no era possible perquè Persèfone havia tastat l’aliment dels morts, només sis grans d’una fatídica magrana. Després d’un estira-i-arronsa van acordar que Persèfone passaria sis mesos de l’any al món dels vius i sis al món dels morts, un mes per cada gra menjat.

Quan Persèfone és amb Hades —tardor i hivern— les fulles cauen i s’atura el creixement dels vegetals, per la tristor de Demèter; quan —primavera i estiu— la filla torna al seu costat i amb ella l’alegria de la mare, les flors floreixen i la terra esdevé fèrtil.

Com de costum, els romans van calcar aquest relat mitològic grec: Persèfone va esdevenir Prosèrpina, Demèter fou Ceres i Hades fou Plutó. Que en aquestes coses els romans copiaven els grecs ho sap tothom, el que ja no és tan conegut és que copiaven tots: grecs, egipcis, fenicis, hebreus. I a qui copiaven? A la primera civilització del planeta, als qui van inventar l’escriptura: als sumeris.

 

         D’antigues deesses vinculades a la fertilitat i als cicles agraris en trobaríem a tots els continents i la llista seria extremadament llarga i complexa perquè inclús les versions d’un mateix personatge, ja en les escriptures antigues, poden ser bastant diverses. Així que, en aquesta entrada nomenarem només les més importants i properes.

Tanit a Cartago i Eivissa

Dama d'Eivissa - Tanit,
necròpoli del Puig des Molins
(segle III aC)

Dins dels Països Catalans és ben notori el culte que es retia a l’illa d’Eivissa a Tanit, l’indret on s’hi han trobat més estatuetes. Tanit, per als fenicis colonitzadors de l’illa, era mestressa del cel i senyora de la fertilitat, i rebia el sobrenom de Dida. El culte s’hi allargà, durant més de 800 anys, fins a la penetració del cristianisme a partir del segle II.

A Tanit se la vincula a una divinitat més antiga de les que ara són terres de Síria, concretament a Anat, deessa de la fertilitat a la molt important i antiquíssima ciutat portuària d’Ugarit, ja poblada fa uns 8.000 anys i que fou completament i definitivament destruïda cap al 1.185 a.n.e.

 

 

 

 

Cailleach i Brigit als pobles celtes

 Llegenda de Cailleach

Cailleach (Karolina Szymkiewicz)

          En la mitologia celta també hi trobem l’empremta dels sumeris en el personatge de Cailleach (es pronuncia Callaj), que en gaèlic escocès significant vella i en gaèlic irlandès vella, bruixa; fàcilment vinculable a Kali.

             A Cailleach se la descrivia com una vella fetillera de pell blavosa, protectora tant de les feres boscanes com del bestiar domèstic durant la tardor i l’hivern. Ella governava aquests mesos que el creixement dels vegetals queda aturat.

              La seva oposada, Brigit, jove deessa del foc i de la música, protectora de les dones embarassades, gran coneixedora de les plantes medicinals, promotora de la saviesa, la perfecció, la intel·ligència i la creativitat, comptava amb una devoció tan arrelada entre els irlandesos, que els predicadors cristians, no podent-la eradicar, la convertiren en santa Brígida d’Irlanda.

Brigit

               Segons una de les llegendes, Cailleach empresona Brigit cada any durant la festa celta de Samhain, el 31 d’octubre, dita també Diada de Tots Sants, per mantenir-se com a Reina de l’Hivern fins a Imbolc, la festa de benvinguda a la primavera, en què Angus McOg, fill de Cailleach i déu de l’amor eternament jove, allibera Brigit perquè regni durant els mesos càlids, en els quals es concentra la productivitat de la terra.

              Diu una altra llegenda que Cailleach passeja pels boscos cercant l’amor dels homes, perquè l’acte sexual la torna jove i bonica. Quan enviuda, cerca de seguida un nou marit i els seus fills es compten per dotzenes. En el fons, Cailleach i Brigit són dues cares d’un mateix personatge que simbolitza el pas del temps i de les estacions, el cicle agrari i la fertilitat de la terra, la vida i la mort.

            Entre els celtes de la Península ibèrica, Cailleach devia tenir un gran seguiment, ja que és ben probable que la nació gallega degui a ella el seu nom. A l’actual Galícia els romans l’anomenaren Callaecia i callaeci als seus habitants, adaptant al llatí el mot kallaikoi, que era com els deien ja anteriorment els comerciants grecs, amb el probable significat de “seguidors de Cailleach”.

Mari a Euskalherria

Mari (Elena Dudina)

Segons J. M. de Barandiarán, d’entre els nombrosos personatges de la mitologia basca, destaca el de Mari, considerada com la cap de totes les divinitats del món. De les moltes formes que pot prendre, la que més es repeteix la relaciona amb el foc quan es mou per la terra o l’aire, però resideix habitualment a les regions del món subterrani, que comuniquen amb l’exterior per algunes coves i avencs.

Cova de Mari a Amboto

Com la nostra Molsosa o com la Negra Agnès celta o l’Ojàncana càntabra, a Mari també se li atribueixen segrestos d’infants, però en el seu cas les víctimes són sempre nenes o noies, que poden reaparèixer al cap d’anys.

Un dels rituals més comuns del seu culte és llançar pedres a coves, dòlmens o determinades basses d’aigua, dient: “au iretzat eta ni Jainkoarentzat” (això per a tu i jo per a Déu).

Mari condemna la mentida, el robatori, l’orgull, l’arrogància, l’incompliment de la paraula donada, la falta de respecte als altres i la manca de solidaritat. Els qui ho practiquen són castigats amb la mateixa moneda.

Iunstir a Ibèria

Els ibers —establerts des d’antic en el futur territori valencià i català— veneraren Iunstir, de qui en coneixem l’existència per nombroses inscripcions en alfabet iber, del qual en sabem el valor fonètic però no el significat dels seus mots. Gràcies a la perseverança d’alguns investigadors, s’han fet traduccions d’alguns textos, que no podem considerar definitives, però, si més no, ens acosten al seu significat. Per elles es dedueix que Iunstir fou la gran Deessa Mare a qui els ibers adreçaven les seves súpliques per tal que els afavorís amb una nombrosa fillada, l’aigua de la pluja i el bon temps, la fertilitat dels ramats, l’abundor dels esplets del blat, l’exhuberància dels horts, i els mantingués en el recte camí de la vida procurant-los tranquil·litat, fortalesa, prudència, amistat o la virtut de la veritat.

IUNSTIR
(plom del Solaig, Betxí, s. II a.n.e.)

Més enllà dels textos, no es conserva cap imatge o escultura que puguem afirmar amb certesa que representa Iunstir. El seu nom ens pot remetre a la babilònica Ishtar, i en l’aspecte moralitzant a la Mari dels bascos, la llengua dels quals està directament emparentada amb la dels ibers.

La molsosa catalana

La Molsosa és un geni del bosc, una espècie de bèstia de quatre potes i el cos cobert de molsa (musgo en castellà), que castiga la gent que s'instal·la al bosc o el fa malbé, tallant arbres o recollint carbó. Li té por als cops de pedra i sobretot, al foc.

Per preservar les seus cabanyes, els carboners ballaven al voltant d'elles amb branquetes enceses i quan tenien a punt la carbonera, picaven una paella amb una destral per espantar la Molsosa.

Aquest geni del bosc té un instint maternal molt desenvolupat, alguns diuen que rapta nens petits, d'altres que té cura dels que troba perduts al bosc.

Hi ha hagut carboners i llenyataires que s'han casat amb ella, i han tingut nens preciosos. En compensació la Molsosa sempre protegeix els seus amants.

             
Hi ha alguns elements de la Molsosa, que els trobem en les Deesses Mare:

–pedres: els carboners de la Cerdanya en tiren per protegir la barraca, els bascos les tiren a les coves que són suposades portes d’entrada al món subterrani de Mari, en senyal d’adoració, remetent-nos a l’antiquíssim costum de dipositar pedres a les tombes, vigent durant l’Imperi Romà i que encara es practica entre els jueus.

–foc: per la capacitat de destrucció del bosc provoca un gran temor en la Molsosa. A Mari, en canvi, se la imagina creuant el cel envoltada de flames, a l’índia Kali també se la representa sovint amb flames i a l’irlandesa Brigit se l’associa amb el foc.

–feram de bosc: protegida per la Molsosa, com també ho fa Cailleach durant l’hivern.

–rapte d’infants: en el cas de la Molsosa, empesa pel fort desig maternal; Mari també en rapta. L’ojàncana càntabra i la Negra Agnès celta, els rapten i els devoren, qui sap si com a reminiscència de primitius sacrificis humans o com a simbolisme de la gran mortalitat infantil de totes les èpoques i fins al segle XX.

–casament amb mortals: la Cailleach celta i la nostra Molsosa cerquen bosquerols, la primera perquè el sexe la rejoveneix i la segona per tenir fills, presumir-ne i, així, engrescar més bosquerols a aparellar-s’hi.

–protecció maternal: qualitat exercida sense límits per la Molsosa. A la fenícia Tanit també se l’anomenava Dida; a l’egípcia Isis se la representa sovint donant el pit al seu fill Horus, exactament igual que a la posterior Maria, la cristiana mare de Jesús, en les nombroses pintures i imatges de la Mare de Déu de la Llet. A l’irlandesa Brigit se la considera protectora de l’embaràs.

Ojàncana, de Cantàbria (Cotera)

–cicles agraris contraposats: quan la grega Persèfone és amb la seva mare Demèter, la natura es desperta i creix; el mateix passa quan la sumèria Inanna és amb el seu marit Dumuzi. La celta Cailleach empresona Brigit durant els mesos freds i quan aquesta és alliberada esclata la primavera. Qui sap si aquesta contraposició Cailleach (temps fred, vella, lletja) – Brigit (temps càlid, jove, bonica) la podríem trobar entre la Molsosa i les dones d’aigua. La primera és vella i lletja, les segones, eternament joves i encisadores; les dues tenen en comú que es poden casar amb mortals, tenir-hi fills i portar la riquesa, l’una al bosquerol i l’altra a l’hereu, gràcies als seus grans coneixements de la natura.

Però, molts segles han passat i per això, calen moltes precaucions a l’hora d’interpretar aquests personatges de la mitologia popular, dels quals els nostres folkloristes van recollir, entre finals del segle XIX i mitjan segle XX, els darrers vestigis rescatats de la memòria oral.