A l’ Antic Egipte, ja aglutinaven els pigments amb altres diverses
matèries orgàniques com ou (tremp), cera
(encàustica) gomes (aquarel·la), oli o calç i sorra (fresc)
aplicant el procediment per zones sense mesclar els colors.
El fresc era la pintura mural per excel·lència. A continuació et mostre una de la cambra funerària d'Amenemheb. Imperi Nou. Dinastia XVIII, vers 1500≈1450 aC.
Molts dels retrats funeraris de les mòmies de El Faium estan
realitzades amb tremp, a vegades combinats amb la encáustica.
Clica ací per saber-ne més sobre les mòmies de El Faium!
L’ús de la tinta també es remunta a l’Edat Antiga i hom pot
afirmar que els xinesos i els egipcis ja l’empraven l’any 2500 a.C.
També en aquesta Edat Antiga, cap al 2000 a.C., aparegué el llapis
però, conegut com a càlam (canya) perquè el grafit que, és el mineral que conté
l’actual, no es descobrí fins al segle XVI.
L’època greco-romana continuà amb els mateixos
procediments en major o menor grau, encara que hem de comentar que, una gran part de la pintura clàssica grega fou feta amb encàustica; aportant també el mosaic com a nova
tècnica.
Clica ací per saber-ne més sobre l'obra!
Arribat el segle XI de l’Edat Mitjana un monje descobrí de
manera casual el guaix al afegir blanc de zinc a la seua aquarel·la. I així, aquest procediment,
començà el seu vagatge.
No obstant, l’Edat Mitjana es caracteritza per l´ús del fresc a les
parets (recordem l'absis central de St. Climent de Taüll) i el tremp per a les taules combinades amb pa
d’or.
L’ús de l’oli com a aglutinant també es feia servir,
sobretot, per als retocs ja que permetia un treball més lent i sense
precipitacions.
Els grans pintors italians del Trecento i el Quatrocento, tals com Giotto (veure els seus frescos en la capilla Bardi de Santa Croce), Frai Angèlico o Mantegna, també combinaren el fresc com a tècnica mixta, esta vegada amb el tremp per a fer veladures.
El
segle XV va ser el moment en el que els pintors flamencs explotaren les possibilitats de l’oli que, fins al moment, estava infravalorat, per això, moltes fonts els otorguen la categoria d’inventors
als germans van Eyck, sobretot a Jan, encara que ja a l’antiguitat s’utilitzara.
En Itàlia, Antonello da Messina (1430-1479), pintor sicilià, popularitzà l'oli, influïnt en els pintors renaixentistes italians com Leonardo i Rafael.
En Itàlia, Antonello da Messina (1430-1479), pintor sicilià, popularitzà l'oli, influïnt en els pintors renaixentistes italians com Leonardo i Rafael.
Així finalment, l’oli reemplaçà al tremp
en Holanda i al fersc en Itàlia.
Els venecians, Tiziano, Tintoreto, Veronés incorporaríen el llenç com a suport.
Els venecians, Tiziano, Tintoreto, Veronés incorporaríen el llenç com a suport.
També, va ser Leonardo da Vinci (1452-1519) qui en el retrat de “Isabel
de Este”, datat en el 1500, començà a fer ús del pastel també en una técnica
mixta.
L’obra
estava feta a més a més amb tisa negra i sanguina.
Albert
Durer (1471-1528) es convertí en un referent en l’aquarel·la i el guaix, encara
que l’oli ocupava ja un major protagonisme entre els artistas front a altres
procediments per les seues particularitats.
"Llebre jove" (1502) Guaix i aquarel·la sobre paper d'Albert Durer
Igual passà en el segle XVII, considerat el segle d’or espanyol, amb artistas com Diego Velàzquez o Josep de Ribera que, empraren fonamentalment l'oli en les seues obres.
El pastel trobà en els retrats de la cort francesa del segle XVIII una nova
empenta. Artistes magistrals com Quentin de la Tour (1704-1788) són bons referents.
"Autorretrat" (1751)
Al 1795 Nicolas Jacques Conté, motivat per la escassetat de grafit anglès que originava el bloqueig naval de les tropes napoleòniques a l’Armada Britànica, inventà l’actual llapis.
Amb el Romanticisme de l’anglès Joseph Mallord
William Turner (1775-1851) es transmeté un nou estil de pintar ple d'atmosferes de matisos de colors i dibuix poc definit que conduí cap a
l’ impressionisme.
"El temerari remolcat a dic sec" (1839)
La Revolució industrial del segle XIX afavorí els
canvis tecnològics que propiciaren noves formes de pintar ja que els artistas
podíen eixir del seu estudi a pintar a l’aire lliure donat que les pintures
estàven comercialitzant-se amb tubs fàcilment transportables. El camí
dels impressionistes ja estava servit! Moltes tècniques a la Alla Prima.
"Impressió, sol naixent" (1872) de Claude Monet feta amb oli
I molts treballs preparatoris i apunts amb procediments lleugers com l'aquarel·la i el carbonet. Ahí van unes mostres de Cèzanne.
I molts treballs preparatoris i apunts amb procediments lleugers com l'aquarel·la i el carbonet. Ahí van unes mostres de Cèzanne.
Edgar Degas
es convertí en aquesta época en un referent amb l’ús del pastel.
A
finals del XIX aparegué el llapis de color. Toulouse Lautrec és un dels
pioners. El seu ús idonïi era per a cartells, il·lustracions, apunts, esbossos.
I com la fotografía substituí la
funció del retrat, noves temàtiques, tècniques i materials s’experimentaren.
Començàven les avanguardes artístiques.
Veure enllaç http://www.marmoron.com/lartdelseglexxalescola/html/L'ARTdelsegleXXal'ESCOLA/MovimentsArtistics/Moviments%20artistics.htm
Veure enllaç http://www.marmoron.com/lartdelseglexxalescola/html/L'ARTdelsegleXXal'ESCOLA/MovimentsArtistics/Moviments%20artistics.htm
Picasso i Braque inventàven el collage en el seu estil cubista i els
dadaístes ho feïen amb el fotomuntatge
amb Hannah Höck (1889-1978) al front.
Tenim una figura rellevant del
fotomuntatge de temática política amb la mà del valencià Josep Renau.
Al mateix temps, l'imparable Picasso investigava
sobre noves tècniques del linóleum (que
encara haver-se descobert al 1860 tenia un ús no artístic) i originava
l’aparició del pastel oleós.
A finals del segle XIX també
apareixíen les actuals ceres. Surrealistes com Paul Klee i Joan Miró les fèïen servir.
En els primers anys del segle XX
també aparegué l’acrílic per a donar
resposta als muralistes mexicans: Diego Rivera, Siqueiros, Orozco.
Vasili Kandinski, precursor de l'abstracció realitzà bastants aquarel·les.
"Primera aquarel·la abstracta" (1910-1913) de Vasili Kandinski
El retolador inventat al 1962 pel
japonés Yukio Horie resulta l’últim procediment de la nostra història. El qual es fa servir fonamentalment en les presentacions en el disseny
industrial i gràfic, per a il·lustració, còmics i art urbà. I molt poc per a
obres artístiques definitives, sí en esbossos.
Tenim referències en els artistes Pop com Roy Lichtenstein
i en els urbans com Kheit Haring.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada